Del paradís.

BATERIA DE PREGUNTES.
Quins dies ens estan fent viure, tat? no serà hora de plantar-se en conjunt, de dir que ja hi ha prou? O anem a seguir callats, desenfadats, tirant les seues paperetes a l'urna i ells omplint-se les seues butxaques amb diners nostres? Quantes notícies més hem d'esperar per a plantar-los cara de debò? Quin dia té pensat Canal 9 contar les notícies de la realitat? Quan té pensat Canal 9 despertar d'un somni on ens fa recórrer tot el País Valencià dient-nos "ací ha plogut més, allí menys..."? Quin dia serà el que la Primavera despertarà per a no dormir-se?  Perquè callem? Perquè baixem el cap i els deixem fer? Perquè no passem a l'acció?



Del paradís!

Albert estava  assegut damunt de la seua taula de classe esperant la mestra de filosofia xarrant amb els seus companys. La conversa girava entorn a una convocatòria de vaga general, estudiants inclosos. Albert estava implicat en diversos moviments socials i era membre d'assemblees. Albert s'assabentava de tots eixos temes de vagues i demés, per això els seus companys quan tenien algun dubte li preguntaven a ell. Ell ho explicava sempre de bona gana a tota la gent que li ho demanava, però sempre es trobava sol a les manifestacions o a les xerrades informatives.

Albert, tot i ser jove, començava a perdre la il·lusió i les ganes, ja que veia que la resta de la gent es deixava putejar i, fins i tot, es baixava els pantalons per a que la penetració dels polítics fos més còmoda. A més, pensava que només feia que pegar-se cabotades contra la paret perquè els mitjans de comunicació del seu territori mai no deien res i quan ho deien ho feien ràpid, mal i manipulat. Albert veia que tota la seua tasca no estava sent productiva, però tenia la il·lusió de que algun dia els seus companys de classe i d'institut anirien a la manifestació amb ell. A enfrontar les porrades de les forces de seguretat de l'Estat espanyol, a enfrontar caminates infinites que donarien el seu fruit no es sap quan ni com. Albert era jove però ja havia fet molt més per a construir un futur millor i més digne que molta d'aquella gent que s'asseu a la barra d'un bar a cagar hòsties i carregar contra els malparits dels polítics. Albert havia sigut humiliat per persones majors que li recordaven dia sí i dia també que tot el que feia era inútil i que ja estaven bé com estaven. Albert havia lluitat contra veïns, amics i familiars perquè no volia permetre que el seu ajuntament seguira enxufant gent segons el color del seu vot. Aquell matí Albert estava callat, no havia dit a ningú que hi havia manifestació. No volia que les seues paraules es quedaren buides. Els seus companys s'adonaren d'això i el volgueren fer parlar: "Albert, demà hi ha mani?" Res, Albert no responia. "Albert, tio no fotes! dis-nos si demà hi ha vaga de debò, així ens tirem el matí al llit dormint una estona més..." En això Albert va intervindre: "Demà hi ha vaga, podeu dormir a gust". Els companys s'adonaren de la mala gana amb la que responia Albert, però seguiren parlant: "Ei, tios, s'imagineu que paren el futbol per culpa de la vaga?" "Una merda, impossible, no pot ser" "Només dic que s'ho imagineu, seria fort que te cagues, no?" "Baaah, a mi el futbol que no me'l toquen eeeeeh!!!!". 

Albert no parlava però escoltava amb atenció tot el que deien els seus companys preocupats per si es parava el partit de futbol per culpa de la vaga general. Va arribar un moment en el que el nostre amic no va poder callar-s'ho més "esteu faves o què us passa? ens estan putejant per tots els costats i penseu en el futbol? la vostra passivitat serà la nostra condemna!" i va callar per sempre.