Qui dirà la nostra història, als xiquets del meu país?

SOM ALLÒ QUE VOLEM SER: VALENCIANS, NATURALMENT.

Hui m'apeteix escriure un bloc més sentimental. En aquest bloc vull assumir la veu d'un poble, la del meu poble. El poble valencià. La veu del poble de Vicent Andrés Estellés, aquell poeta valencià, aquell poeta de meravelles. Ningú va dir que aquest seria un camí fàcil i lleuger, és llarg i pesat.   Però al final del camí serem lliures, ens lliurarem de totes les penes. I deixarem d'oferir noves glòries a Espanya.  

Ara llueix, però, amb menys força aquesta obscuritat a la que ens tenen sotmesos des de fa anys i panys. Ara ens toca a nosaltres decidir el nostre futur, ara tenim en les nostres mans guanyar-los la lluita, tenim a l'abast mantenir més encesa que mai la flama del poble, perquè pot ser ens ens maten o pot ser ens delaten però, com deia Estellés, tot això són banalitats. Què allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble!

Volia escriure un bloc normal, informant sobre el que va suposar el decret de Nova Planta, però llegint, llegint m'ha vingut al cap la imatge d'un president que ha portat a la vergonya el seu país, la imatge d'una dona que ha deixat en evidència i ha deixat al descobert les vergonyes d'uns  i altres, la imatge d'uns joves que van fer arribar la primavera al nostre país abans d'hora. Calia que ho fera, necessitava escriure així. 

Som joves, però estem alerta. Ara ens toca a nosaltres. Venim d'un silenci antic i molt llarg, però aquest silenci ja està anant-se'n. Naixen primaveres. Som el present i som el futur, d'un temps i d'un país que ja anem fent. Som perquè volem. Venim d'una lluita que es sorda i constant, volem recuperar la nostra dignitat. 

Alguns diran que vivim atrapats en aquesta història, i sí! som nacionalistes valencians, no s'amaguem de dir-ho, qui ens vulga ens voldrà i qui no ens vulga no ens voldrà, però sempre estarà a temps d'estimar-nos, de sumar-se al nostre costat. Venim d'una lluita que s'ha intentat amagar, però ací estem nosaltres, més forts que mai, assumim la veu del nostre poble. Un poble que vol ser lliure i exigeix les coses que sempre li han negat.

No tinc vergonya de traure al carrer les quatre ratlles, i de cridar al vent en la meua llengua. Jo no sóc ningú per a tindre vergonya, jo no. Tenim un garrot des d'aquella batalla en Almansa. El mal que vingué d'ella arrasa encara al nostre poble i a la nostra gent. Estem baix la seua supèrbia, la supèrbia del seu poder. 

Som un país, som un sentiment, som lliures, som dignes de recuperar la nostra identitat, i a poc a poc ho estem aconseguint, som el poble... som com tu. Avui se'ns està sentint més fort i des de més lluny que mai, i això molesta. Però ens té igual. No s'amagarem mai de dir qui som.

Sóc de la terra valenciana, de la terra de les taronges, de la terra dels trinquets, de la terra d'Estellés i Fuster, de la terra on tenim un compromís molt fort, de la terra on els somriures volen tornar a lluir en les cares de la nostra gent, de la terra dels Serrans i el Miquelet, de la meua terra, la terra que m'estimo, m'estime, m'estim.

Després d'un silenci estricte, camines decididament.