L’alliberament nacional, social i de gènere.

Ens indignem cada vegada que veiem a la televisió que ha mort una més, que han violat una més, que han agredit una més. Quan pensem en violència de gènere pensem en aquestes tres principals manifestacions de violència contra les dones, però la realitat és que aquestes només són les agressions que culminen la piràmide patriarcal a què aquest sistema ens té sotmeses. La base d’aquesta piràmide la formen, entre d’altres, el llenguatge sexista emprat a tot arreu, els micromasclismes que no veiem a simple vista, la publicitat sexista que dóna una imatge de les dones com a objectes i ens imposa uns cànons de bellesa inabastables, o la humiliació, els crits, la possessió, etc. També ens equivoquem quan pensem que aquestes agressions són fets puntuals i els assassins i violadors són uns malalts quan aquests no són més que uns fills del patriarcat. Vull dir: són els models d’home que ha creat el sistema patriarcal per tal d’assegurar els seus privilegis, són la idea d’home que volen que tinguem.
Són moltes les lleis que s’han establert per tal de mostrar i intentar aparentar certa igualtat entre homes i dones, amb elles intenten fer-nos veure que totes som iguals i que l’Estat lluita per garantir la igualtat. Doncs bé, açò és mentida, el capitalisme no garanteix cap tipus d’igualtat de gènere, és més, aliat amb el patriarcat, no fa més que ofegar-nos i intentar destruir-nos, a banda de com a país i classe, com a gènere. Un bon exemple de com l’Estat, amb l’ajuda d’institucions com l’església, entre d’altres, pretén controlar i reprimir les dones també des d’una perspectiva de gènere i sexual és la nova llei de l’avortament que es pretén establir, mitjançant la qual es restringeix el dret a decidir sobre si volem tindre fills o no. Considerem que les dones tenim el dret a estimar com vulguem, tindre relacions sexuals quan i com ens done la gana, tindre descendència només mentre vulguem, i, en definitiva, prendre les nostres pròpies decisions sobre el nostre cos i els nostres sentiments.
Per tant, davant els constants atacs que rebem des de la perspectiva de país, de classe i de gènere, optem per la desobediència feminista i l’autodefensa. Denunciem dia rere dia les agressions que patim, les desigualtats que veiem i les actituds masclistes que podem observar en tots els llocs i moments. Posades a lluitar ho lluitem tot. I com deia Maria Mercè Marçal, “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Així és, fins que no considerem les tres lluites com una només, no aconseguirem alliberar-nos.